Ermita del Santíssim Crist
El dia 2 de febrer de 1847, a escassa distància de l’ermita de Sant Sebastià, es col·locava la primera pedra de la capella del Crist de la Muntanya Calvari, i es va donar inici a unes obres que finalitzarien tres anys més tard, tal com testifica la inscripció ANY 1850 gravada en les portes que antany la tancaven. Es tractava de construir un edifici digne d’albergar una antiga i reverenciada imatge del crucificat que, fins llavors, estava dipositada i era venerada en la XII estació del calvari. La capella del Crist és un edifici senzill, d’ordre neoclàssic i de planta rectangular. Ocupa una superfície de 61 metres quadrats i està coberta per una teulada a tres aigües amb teula blava. La façana està rematada per frontó, sota el qual hi ha un òcul circular com a finestra. En el seu aspecte original, un altre frontó, muntat sobre dues mènsules, adornava les portes d’accés, construïdes en fusta, en les quals es possibilitava la vista del Crist des de l’exterior a través de sengles buits ovalats i enreixats. L’interior de l’ermita és d’una sola nau, sense capelles laterals, coberta per volta de canó amb arcs faixons que parteixen d’unes pilastres embegudes en els murs de la nau. A l’agost de l’any 1883 es procedia a l’empedrat de la rampa escalonada que uneix la plaça de sant Sebastià amb la del Crist. Poc després s’empedrava també la placeta i s’hi col·locava un reixat de ferro al voltant. Així mateix, s’instal·lava una font assortidora en el centre d’aquesta, envoltada d’igual forma per un reixat de ferro. En 1886 es va mudar íntegrament el paviment de marbre de la capella, a costa del sr. Rafael Tortosa Soriano i la seua esposa, i en data no determinada, però probablement ja en el segle XX, s’adossava un sòcol de taulells a les parets interiors de l’ermita del Crist, i es van eliminar les bases de les pilastres laterals. L’edifici, a la fi de la dècada dels anys 60 del passat segle XX, va ser objecte de substancials reformes. Les reformes van obeir a la necessitat de dotar la capella d’un accés més ampli, per a permetre l’entrada en el seu interior de les noves andes processionals, que s’havien adquirit anys abans. Així, l’any 1969 les portes de fusta de l’ermita se substituïen per altres de major grandària fabricades amb ferro i cristalls. Més tard es va veure la conveniència que aquestes artístiques andes es conservaren a l’interior de la capella i serviren de retaule a la mateixa imatge del Crist. Per a això, al voltant de 1974, amb la finalitat de guanyar l’espai necessari, es va derrocar la paret del fons del santuari i es va integrar la sagristia en la superfície de la nau, i es va procedir a unificar estilísticament el nou espai guanyat amb l’ordre arquitectònic de capella. Aquestes obres van quedar finalitzades en 1977. L’any 2004 es va procedir a decorar la capella amb pintures murals, i va ser encarregat del projecte el pintor José Antonio Espinar, qui, seguint la tradició de l’antic calvari de Vallada, reprodueix tretze de les catorze estacions del viacrucis, ja que la dotzena, que correspon a la crucifixió, la personifica la mateixa imatge del Crist. En el seu interior s’estén una nau rectangular d’arquitectura neoclàssica. Als costats se succeeixen les pilastres, adossades als murs, que ara mostren els seus corresponents bases en haver sigut suprimit el sòcol de taulells d’antany. Sobre elles es desenvolupa un entaulament senzill i una volta de canó amb arcs faixons i panys. Al fons, l’espai que ocupava la sagristia està integrat ara en la capella, flanquejat per sis columnes, tres a cada costat, que estrenyen la nau i abracen alhora les belles andes sobre les quals es venera la imatge del Crist. Les seues parets estan adornades amb motlures que requadren els paraments, i en ells es poden contemplar ara les pintures de José Antonio Espinar, representatives de les diverses estacions del calvari.
